Les imatges eco
L'exposició consta de quatre videoinstal·lacions; Les imatges eco, Els films dobles, La tercera cara de la lluna i L'acusat. Havent estat exposades les dues primeres a París i les dues últimes son noves.
L'autor es diu Isaki Lacuesta i va ser comisariada per la Carme Sais. En l'obra La tercera cara de la lluna, hi van participar l'escultor Pep Admetlla i els músics Refree i Niño de Elche.
Dues de les instal·lacions són del 2018 i les altres dues son noves d'aquest any.
Va utilitzar fotografies d'altres instal·lacions, una investigació d'un doble assassinat que va col·locar 4 imatges diferents, les quals representaven els quatre punts en comú de la investigació. A més les va col·locar com les 4 punts cardinals. Una altra de les instal·lacions toca el tema de la dualitat i el desdoblament.
L'autor parla de la seva obra: "Les meves pel·lícules són totes molt diferents, però sempre intento abordar el tema des de més d'un punt de vista. Per això quan em vaig plantejar ensenyar la meva obra a França, on molta gent no la coneix, vaig decidir fer-ho amb pantalles dobles en les quals dialoguen dues pel·lícules" diu de Els films dobles. O per exemple: "que es pentinen i es vesteixen a la moda dels 50, dels 70 i de l'actualitat, com si des del present visquessin de forma simultània tot el segle XX, tal com els seus pares i avis no van poder viure-ho per culpa de l'apartheid. Ells estan en dos temps a la vegada" fent referència a les persones Sud-africanes de les Imatges eco.
RESSENYA PRÈVIA A LA VISITA AL MNAC:
ORIOL MASPONS:
Data de la exposició (durada): del 5 de juliol de 2019 al 12 de gener de 2020
Oriol Maspons va exercir un paper clau en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya en les dècades de 1950 i 1960, primer des de l'àmbit de la fotografia amateur. El 1955 es va traslladar a París, on freqüentava els ambients fotogràfics. En tornar a Barcelona, es va fer professional i va formar societat amb Julio Ubiña. Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda i a la publicitat. Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «L'Oeil», «Paris-Match», «Boccaccio», «Expression», «Elle», etc. Va publicar una gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen els editats per Lumen en la col·lecció Paraula i Imatge: «Toreig de saló», amb Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela; «La caça de la perdiu vermella», amb textos de Miguel Delibes, i «Poeta a Nova York», sobre poemes de Lorca.
L'exposició recorrerà més de quatre dècades d'intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat, contextualitzant la seva producció i donant suport a la investigació en la recuperació de material documental -llibres, revistes, caràtules de discos, etc.-, per conèixer també el destí final de les fotografies de l'autor.
Descripció detallada d'una peça del museu
Títol de l'obra: Retrat de Elsa Peretti
Data: 1966Descripció:
-Foto en blanc i negre.
-Encuadrament horitzontal.
-No té molta profunditat de camp = foto bastant nítida.
-La llum és natural. Entra per la part superior esquerra.
-Destaca la figura de la model, sobretot les seves cames.
-Podem trobar les cadires en diferents plans de la imatge: per exemple la de l'esquerra es troba en un primer plà.
Pel que fa l'exposició va ser interessant la manera en com veia Maspons a les dones. Em vaa impactar escoltar-ho i veure-ho reflectit en la seva obra encara més. No tractava només d'això obviament. Vam anar fent com una mena de tour per totes les seves obres ordenades de manera cronològica. Aquesta part em va semblar bastant interessant també, sobretot la seva estància a Eivissa i la part dels animals. Em va agradar bastant.
Pel que fa l'exposició va ser interessant la manera en com veia Maspons a les dones. Em vaa impactar escoltar-ho i veure-ho reflectit en la seva obra encara més. No tractava només d'això obviament. Vam anar fent com una mena de tour per totes les seves obres ordenades de manera cronològica. Aquesta part em va semblar bastant interessant també, sobretot la seva estància a Eivissa i la part dels animals. Em va agradar bastant.
ANTONI FABRÉS:
Data de la exposició (durada): del 31 de maig al 29 de septembre de 2019
La mostra serà un recorregut per l'obra d'Antoni Fabrés i Costa, escultor i pintor, que amb 21 anys i sent alumne de l'Escola Llotja de Barcelona, va guanyar una pensió per anar a Roma, la ciutat que llavors era el destí natural per als artistes que destacaven. A l'arribar allà, un any després de la mort de Marià Fortuny, Fabrés es va dedicar al dibuix, a la pintura i a l'aquarel·la, tres tècniques que va dominar com ningú en la seva època.
La historiografia situa l'obra de Fabrés com a continuadora de la de Fortuny en quant a la seva temàtica, la orientalista. Però Fabrés no pot inscriure en cap moviment específic i, si bé va pintar temes orientalistes comuns a molts artistes de les dècades vuitanta i noranta del segle XIX, o temes de mosqueters o espadatxins, moltes de les seves obres també es poden enquadrar dins el realisme i el naturalisme, que cal entendre com una mirada àcida i crítica cap a la societat. El naturalisme i la denúncia de les diferències socials van tenir en Fabrés un defensor acèrrim. Va ser un gran retratista que buscava, principalment, la mirada del retratat com a element principal. Així mateix, la seva preocupació per la llum el va portar a investigar la seva incidència en els colors, tant d'interiors com de paisatges, aconseguint fins i tot en alguns quadres aspectes més aviat hiperrealistes.
Descripció detallada d'una peça del museu
Títol de l'obra: Repòs del guerrer
Data: 1878
Descripció:
-Pertany a l'època orientalista de l'autor.
-L'obra és en horitzontal i no és acabada.
-La tècnica utilitzada és l'aquarel·la
-Es presenta el que presumiblement és un guerrer abans o després d'una batalla descansant al seu llit. S'intueix que és un guerrer per l'espasa i l'escut que hi surten al quadre. Hi ha un munt d'elements més com llums o un plat. Es veu com un home dormint, a més d'estar nuu.
Per a mí aquesta ha sigut la millor exposició a la que he anat mai. Em va encantar l'obra d'aquest senyor i la seva història, la qual em va fer sentir molta llàstima, perquè és un gran artista. Em vaig quedar molt sorprès quan van dir allò de que va fer els esbossos i l'escultura aquella pel concurs en molt poc temps, o que feia quadres sencers d'aquarel·les en un dia. Els seus retrats em semblen magnífics i de paisatges em va agradar en específic el de la neu, per la seva història principalment.
Descripció detallada d'una peça del museu
Títol de l'obra: Repòs del guerrer
Data: 1878
Descripció:
-Pertany a l'època orientalista de l'autor.
-L'obra és en horitzontal i no és acabada.
-La tècnica utilitzada és l'aquarel·la
-Es presenta el que presumiblement és un guerrer abans o després d'una batalla descansant al seu llit. S'intueix que és un guerrer per l'espasa i l'escut que hi surten al quadre. Hi ha un munt d'elements més com llums o un plat. Es veu com un home dormint, a més d'estar nuu.
Per a mí aquesta ha sigut la millor exposició a la que he anat mai. Em va encantar l'obra d'aquest senyor i la seva història, la qual em va fer sentir molta llàstima, perquè és un gran artista. Em vaig quedar molt sorprès quan van dir allò de que va fer els esbossos i l'escultura aquella pel concurs en molt poc temps, o que feia quadres sencers d'aquarel·les en un dia. Els seus retrats em semblen magnífics i de paisatges em va agradar en específic el de la neu, per la seva història principalment.
EL VÍBORA:
Data de la exposició (durada): del 21 de juny al 29 de septembre de 2019
Aquesta exposició és un homenatge a L'Escurçó i als seus autors, quan es compleixen 40 anys de la publicació del primer número d'aquesta mítica revista d'comix que va marcar a diverses generacions de les dècades dels vuitanta i noranta.
La mostra se centra en la primera etapa de la revista, en els inicis de la democràcia, quan Barcelona es va erigir com el centre de la cultura underground que s'havia iniciat en els anys seixanta del segle xx als Estats Units.
A través de 35 obres originals, d'una àmplia mostra de documents i d'una selecció de prop de 100 portades, el públic descobrirà l'originalitat i la potència de creadors com Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger que, amb les seves vinyetes transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l'ordre establert i l'estètica convencional. L'univers de l'Escurçó està poblat de personatges marginals i subversius.
El Museu Nacional treballa des 2014 per patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic, un gènere artístic que ha entrat a les sales del Museu per quedar-se.
El Born Centre de Cultura i Memòria, ubicat a l'antic Mercat del Born, és un equipament cultural del segle XXI que mostra la Barcelona viva i dinàmica del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió. Al jaciment es troben les restes del barri enderrocat per Felip V. Es tracta d'un espai polivalent d'accés públic amb una extensa programació que té l'objectiu de convidar a la reflexió sobre el passat, el present i el futur de Barcelona i de Catalunya. 
L’Arts Santa Mònica és un centre pluridisciplinari dedicat a impulsar la creació de la cultura catalana contemporània de qualitat, amb una especial atenció a la cultura digital que es fa a Catalunya. El seu objectiu és servir com a plataforma de difusió de la creativitat contemporània al nostre país, i es presenta al públic com un espai de reflexió per promoure el debat i generar idees sobre els diferents conceptes que envolten la creació artística i la seva relació amb el públic: creativitat, sensibilitat, innovació, coneixement, estètica... També els artistes i creadors internacionals tenen al centre l’espai expositiu on presentar les seves obres.INTRODUCCIÓ:
A Sta Mónica visitarem la Young Gallery Weekend que és un esdeveniment d'art contemporani en el qual participen galeries, espais creatius, artistes i projectes culturals emergents i independents. Generador d'avantguarda, YGW dóna visibilitat al panorama cultural contemporani amb les propostes més innovadores.
CONTEXT HISTÒRIC (Josep Renau):
La història d'Espanya del segle XX comença després de la derrota militar de 1898 a mans dels EUA que suposa la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. El desenllaç de la guerra, encara que inevitable, era difícilment acceptable per a la mentalitat política de la Restauració, que conservava el somni del passat imperial espanyol. La crisi d'identitat que segueix a la derrota inicia un conflicte, que durarà gran part del segle XX, entre els que pretenen recuperar la ideologia imperial del passat, i els que veuen la necessitat de construir una consciència nacional des de la perspectiva moderna i liberal de les altres nacions europees. Aquesta tensió es tradueix en contrastants formes de govern: la monarquia d'Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la república, la dictadura franquista i finalment la monarquia actual de Joan Carles I, que es sustenta sobre un sistema democràtic parlamentari.
Els canvis polítics de l'Espanya del segle XX es corresponen amb transformacions dramàtiques en tots els àmbits de la vida pública. En el social i econòmic, Espanya es caracteritza pel creixement tant demogràfic com de nivell adquisitiu. En el cultural, els successius canvis polítics i socials propicien una gran diversitat d'estètiques, encara que de desigual qualitat. El gran nombre d'escriptors i artistes sorgits en els primers 35 anys del segle ha fet que aquesta època s'anomeni L'Edat de Plata de la cultura espanyola.
FEMINISMES:
¡FEMINISMES! reuneix les exposicions «La Vanguardia Feminista dels anys 70. Obres de la verbund COLLECTION, Viena» i «Coreografies de l'gènere» i un extens programa d'activitats per posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys setanta i els feminismes actuals.
Els anys setanta van marcar un punt d'inflexió en el moviment feminista. Una nova generació va irrompre en la vida pública per donar la volta a el món i sacsejar l'ordre simbòlic establert a través de múltiples pràctiques i representacions culturals. L'art que va sorgir llavors va ser trencador, tant per l'ús dels llenguatges i les formes com per la seva desafiament de les construccions de gènere, la reivindicació de el dret a decidir sobre el propi cos i la denúncia de les violències masclistes, o el descobriment crucial que el personal també és polític.
L'explosió de llibertat i creativitat de l'feminisme dels setanta ha estat una font d'inspiració constant per als feminismes actuals, que han esclatat en una riquesa i pluralitat sense precedents, però també per a molts altres moviments d'emancipació col·lectiva. En el context actual d'auge de l'conservadorisme i de regressió dels drets, el projecte ¡FEMINISMES! vol reivindicar l'aportació capital de les lluites per la igualtat i la diversitat dels feminismes que han canviat definitivament la nostra manera d'entendre el món.
«La Vanguardia Feminista dels anys 70. Obres de la verbund COLLECTION, Viena»
L'exposició destaca les fites de l'avantguarda feminista que, en la dècada dels setanta, va reescriure el cànon de la història de l'art. Mostra més de dues-centes obres de 73 artistes com Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, Orlan, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson.
El CCCB ha incorporat a l'exposició vuit artistes locals: Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé i Dorothée Selz.
Mitjançant l'ús de llenguatges i tècniques com la fotografia, el cinema, el vídeo, la performance i els happenings, aquestes artistes deconstruir els condicionants culturals i socials repressius de l'època, així com els mecanismes i automatismes de l'opressió a les dones. Per primera vegada en la història de l'art, les artistes començaven, com a col·lectiu, a prendre la iniciativa en la «representació de la dona» mitjançant la creació d'una pluralitat d'identitats femenines determinades per si mateixes.
BILL VIOLA:
Bill Viola (Nova York, 1951) és un dels artistes més destacats i amb més renom del panorama internacional. Considerat un dels pioners del videoart, utilitza sofisticades tecnologies audiovisuals per explorar i expressar una preocupació constant per la naturalesa de l’ésser humà i la transitorietat de la vida.
Centrat en qüestions universals com el naixement, la mort, el dolor, la redempció o el pas del temps, el seu treball obre camí als sentits per vehicular sentiments i generar estats d’ànim. En les seves creacions sense paraules la imatge se sent, s’escolta, remou i desvetlla profundes emocions. El moviment alentit i en bucle submergeix l’espectador en un món interior aprofundint en les experiències fonamentals de l’existència per «despertar l’ànima». Les seves obres, d’una intensitat i una bellesa extraordinàries, són úniques i sempre ens commouen.
L’exposició «Bill Viola. Miralls de l’invisible» ofereix un ampli recorregut per la trajectòria de l’artista, que ha evolucionat en paral·lel al desenvolupament de la tecnologia del vídeo al llarg dels darrers quaranta anys, i abasta des d’obres significatives dels seus inicis, com The Reflecting Pool (1977-1979), fins a creacions recents com Martyrs (Earth, Air, Fire, Water), un encàrrec fet per la catedral de Saint Paul de Londres, on s’exhibeix de manera permanent des del 2014.
Al meu entendre, l'eclosió del seu llenguatge es produeix al voltant de l'any 2000, quan crea The quintet of the astonished i, sobretot, Anima, en què tres pantalles de formats propers a el retrat d'segle XV mostren les imatges de tres personatges la composició, color i il·luminació els apropa a les antigues pintures de Memling o Hans Holbein. Aquestes imatges, que semblen nítides fotografies, són en realitat imatges en moviment d'uns personatges els canvis emocionals es produeixen tan lentament (al llarg de 82 minuts) que produeixen en l'observador un efecte hipnòtic que ens captura mostrant-nos tots els seus detalls en una escala engrandida amb un resultat aclaparador i fascinant.
Viola comença a fer servir les referències de la pintura antiga després d'experimentar des dels anys setanta amb el so i la imatge electrònica
De la mateixa manera que, al voltant de l'any 1420, la pintura va trobar en la tècnica a l'oli el procediment per fondre els tons de color i representar les qualitats i textures dels objectes, els vidres, draps i joies, Bill Viola va semblar trobar aquí el llenguatge fílmic adequat per introduir-nos en el seu viatge de referències històriques reverberant d'ecos ancestrals i místics. Per a mi, gran part de les obres fetes a partir de llavors no són sinó una extensió d'aquesta troballa, d'aquest llenguatge que poc a poc va anar enriquint amb la manipulació de la color o amb l'ús d'imatges projectades en sentit invers a què van ser filmades a fi de crear un gran impacte visual.
Després d'això les seves obres semblen prendre dos camins diferents. Unes semblen caure en la temptació literària i anecdòtica de voler posar en moviment escenes de la pintura històrica, però jo em quedo amb el grup d'obres que s'allunya del literari i se cenyeix a una expressió formal depurada i rotunda carregada d'al·lusions a un misteri que no s'acaba de desvetllar i on els seus vermells intensos em remeten a el millor cinema de Cassavettes o on les imatges concises però carregades de fondària fan innecessària la interpretació. Llavors Viola commou per la seva visió, per la seva posició davant la figura, com la il·lumina i la col·loca solemnement en l'espai de l'escena, amb aquesta idea de l'detall engrandit i els seus efectes de so aclaparador.
¡FEMINISMES! reuneix les exposicions «La Vanguardia Feminista dels anys 70. Obres de la verbund COLLECTION, Viena» i «Coreografies de l'gènere» i un extens programa d'activitats per posar de manifest el diàleg, les continuïtats i les ruptures entre el feminisme radical dels anys setanta i els feminismes actuals.
Els anys setanta van marcar un punt d'inflexió en el moviment feminista. Una nova generació va irrompre en la vida pública per donar la volta a el món i sacsejar l'ordre simbòlic establert a través de múltiples pràctiques i representacions culturals. L'art que va sorgir llavors va ser trencador, tant per l'ús dels llenguatges i les formes com per la seva desafiament de les construccions de gènere, la reivindicació de el dret a decidir sobre el propi cos i la denúncia de les violències masclistes, o el descobriment crucial que el personal també és polític.
L'explosió de llibertat i creativitat de l'feminisme dels setanta ha estat una font d'inspiració constant per als feminismes actuals, que han esclatat en una riquesa i pluralitat sense precedents, però també per a molts altres moviments d'emancipació col·lectiva. En el context actual d'auge de l'conservadorisme i de regressió dels drets, el projecte ¡FEMINISMES! vol reivindicar l'aportació capital de les lluites per la igualtat i la diversitat dels feminismes que han canviat definitivament la nostra manera d'entendre el món.
«La Vanguardia Feminista dels anys 70. Obres de la verbund COLLECTION, Viena»
L'exposició destaca les fites de l'avantguarda feminista que, en la dècada dels setanta, va reescriure el cànon de la història de l'art. Mostra més de dues-centes obres de 73 artistes com Cindy Sherman, Helena Almeida, Ana Mendieta, Judy Chicago, VALIE EXPORT, Birgit Jürgenssen, Ketty La Rocca, Orlan, Gina Pane, Martha Rosler o Martha Wilson.
El CCCB ha incorporat a l'exposició vuit artistes locals: Pilar Aymerich, Eugènia Balcells, Mari Chordà, Marisa González, Eulàlia Grau, Fina Miralles, Àngels Ribé i Dorothée Selz.
Mitjançant l'ús de llenguatges i tècniques com la fotografia, el cinema, el vídeo, la performance i els happenings, aquestes artistes deconstruir els condicionants culturals i socials repressius de l'època, així com els mecanismes i automatismes de l'opressió a les dones. Per primera vegada en la història de l'art, les artistes començaven, com a col·lectiu, a prendre la iniciativa en la «representació de la dona» mitjançant la creació d'una pluralitat d'identitats femenines determinades per si mateixes.
BILL VIOLA:
Centrat en qüestions universals com el naixement, la mort, el dolor, la redempció o el pas del temps, el seu treball obre camí als sentits per vehicular sentiments i generar estats d’ànim. En les seves creacions sense paraules la imatge se sent, s’escolta, remou i desvetlla profundes emocions. El moviment alentit i en bucle submergeix l’espectador en un món interior aprofundint en les experiències fonamentals de l’existència per «despertar l’ànima». Les seves obres, d’una intensitat i una bellesa extraordinàries, són úniques i sempre ens commouen.
L’exposició «Bill Viola. Miralls de l’invisible» ofereix un ampli recorregut per la trajectòria de l’artista, que ha evolucionat en paral·lel al desenvolupament de la tecnologia del vídeo al llarg dels darrers quaranta anys, i abasta des d’obres significatives dels seus inicis, com The Reflecting Pool (1977-1979), fins a creacions recents com Martyrs (Earth, Air, Fire, Water), un encàrrec fet per la catedral de Saint Paul de Londres, on s’exhibeix de manera permanent des del 2014.
Al meu entendre, l'eclosió del seu llenguatge es produeix al voltant de l'any 2000, quan crea The quintet of the astonished i, sobretot, Anima, en què tres pantalles de formats propers a el retrat d'segle XV mostren les imatges de tres personatges la composició, color i il·luminació els apropa a les antigues pintures de Memling o Hans Holbein. Aquestes imatges, que semblen nítides fotografies, són en realitat imatges en moviment d'uns personatges els canvis emocionals es produeixen tan lentament (al llarg de 82 minuts) que produeixen en l'observador un efecte hipnòtic que ens captura mostrant-nos tots els seus detalls en una escala engrandida amb un resultat aclaparador i fascinant.
Viola comença a fer servir les referències de la pintura antiga després d'experimentar des dels anys setanta amb el so i la imatge electrònica
De la mateixa manera que, al voltant de l'any 1420, la pintura va trobar en la tècnica a l'oli el procediment per fondre els tons de color i representar les qualitats i textures dels objectes, els vidres, draps i joies, Bill Viola va semblar trobar aquí el llenguatge fílmic adequat per introduir-nos en el seu viatge de referències històriques reverberant d'ecos ancestrals i místics. Per a mi, gran part de les obres fetes a partir de llavors no són sinó una extensió d'aquesta troballa, d'aquest llenguatge que poc a poc va anar enriquint amb la manipulació de la color o amb l'ús d'imatges projectades en sentit invers a què van ser filmades a fi de crear un gran impacte visual.
Després d'això les seves obres semblen prendre dos camins diferents. Unes semblen caure en la temptació literària i anecdòtica de voler posar en moviment escenes de la pintura històrica, però jo em quedo amb el grup d'obres que s'allunya del literari i se cenyeix a una expressió formal depurada i rotunda carregada d'al·lusions a un misteri que no s'acaba de desvetllar i on els seus vermells intensos em remeten a el millor cinema de Cassavettes o on les imatges concises però carregades de fondària fan innecessària la interpretació. Llavors Viola commou per la seva visió, per la seva posició davant la figura, com la il·lumina i la col·loca solemnement en l'espai de l'escena, amb aquesta idea de l'detall engrandit i els seus efectes de so aclaparador.
Disciplines artístiques
Art conceptual
- Comença paral·lelament amb l’art acció
- desapareix l'objecte artístic tradicional i es substitueix per la creació d'un esdeveniment (happening)
- Finals de la dècada del 1960
- Idea per sobre la representació tangible
- Hi trobem el Body art i el Land Art
- Diferents motius per el qual es comença a desenvolupar
- Es desenvolupa a Estats Units i Europa després de la segona guerra mundial
- Influeix als seguit s moviments artístics
- Forma altres corrents com el fluxus i el mail art
Artistes
- Robert Rauschenberg i Jasper Johns, que van transformar la pintura incloent objectes quotidians i esdeveniments fortuïts
- Yves Klein i Piero Manzoni contribueixen a establir les bases de l'art conceptual
Art Urbà
- STREET ART: Treball d’un conjunt d’artistes que han desenvolupat una forma d’expressió artística als carrers mitjançant l’ús de diferents tècniques (plantilles, pósters, enganxines, murals, grafitis…)
- 99% il·legal
Artista
Jean-Michel Basquiat:
Es diu que “El nen radiant” (així el van anomenar) va nèixer, viure i morir per destacar ja que va ser representant d’un art allunyat de les tendències de l’època amb una plàstica figurativa que parla per ella mateixa. Un art ple de soroll i furia.
L'escultura
L’escultura és l'art de modelar material. És una de les Belles Arts en la qual l'escultor s'expressa creant volums i conformant espais.
Tipus d’escultura:
- Les estàtues: són les escultures aïllades que representen en tres dimensions una entitat específica.
- Els relleus: són les escultures tallades a partir d'un fons o unides a un fons.
- Els bustus: són escultures en les quals apareix només el cap i les espatlles de la persona
- Els torsos: es representa el tronc humà sense cap, braços ni cames.
- L’escultura arquitectònica: Escultures en el disseny o construcció d’un edifici.
- L’escultura cinètica: implica aspectes de la física del moviment
Tècniques:
- Esculpit: consisteix en treure partícules al bloc ja escalabornat fins a obtenir la figura desitjada
- Modelat: consisteix en donar la forma desitjada a una pasta, afegint o llevant porcions de la massa
- Buidat: consisteix en realitzar un objecte amb una forma buida per a omplir després amb un material fos o una pasta qualsevol
- Cera perduda: s'aboca un tipus de metall dins del motlle en forma líquida i així arriba a tots els racons. Quan se solidifica s'aconsegueix una còpia completament fidel al model del motlle.
- Estampat: aquest mètode imprimeix sobre una làmina de metall o de pasta un encuny perquè les figures en buit quedin en relleu.
Materials:
- Argila
- Pedra
- Estuc (calçs, pols de marbre, sorra i cola de caseïna) s’utilitza molt en parets
- Metalls
- Fusta
- Ivori (ullals animals “elefant”)
- Formigó
Gravat
El gravat és una tècnica d'estampació d'imatges artístiques en paper ("estampes"). Es realitza amb planxes de diferents materials que donen nom a la tècnica mateixa.
- La matriu és la superfície on l'artista grava el dibuix amb eines i procediments diversos, l'entinta i finalment fa la impressió.
- L'estampa és el resultat de la creació artística, l'obra.
Tipus de gravat:
- Xilografia: Es treballa la fusta amb un ganivet, gúbia, enformador o burí. Es buida de fusta els blancs i es deixa en relleu els negres, s'entinta amb un corró i s'estampa, a mà o amb el tòrcul.
- Calcografia: Tipus de gravat obtingut d'acord amb les diferents tècniques emprades per rebaixar la superfície que serveix per crear el dibuix matriu.
- Litografia: Es pot gravar en pedra calcària amb àcid, però cal protegir la superfície amb un llapis de matèria grassa per delimitar el dibuix.
Tècniques de gravat:
- Gravat en relleu: S'imprimeix la zona que no s'ha buidat, part elevada de la matriu.
- Gravat al buit: És aquella tècnica on s'estampa la zona que ha estat gravada, ja que la tinta entra on s'ha buidat la matriu.
La il·lustració
- Eina de comunicació
- Transmet idees i reflecteix l’estètica
- Pot anar o no acompanyat d’un text
- Entendre el que es diu amb imatges
Tipus d’il·lustració:
- Ornamental: per la decoració
- Científica i tècnica: dibuix naturalista de plantes, animals...
- Humorística i satírica: la caricatura, l’acudit o la tira còmica.
- Narrativa i simbòlica: imatges en un text literari
- Didàctica i esquemàtica: manuals d’ús o infogrames a la premsa.
- Documental, etnogràfica o de projecció: Apunts d’un treball de camp
El còmic
El còmic és un medi visual que ens ensenya una historieta d’un o més personatges. Es tracta d’una narració acompanyada amb il·lustracions que no es mouen.
Llenguatge del còmic
- S’organitza a través d’uns quadrats o espais que són les viñetas.
- El que diuen els personatges solen estar dins d’un fumet. El fumet canvia depenen que es vulgui transmetres. També canvien la lletra, per exemple si el personatge està cridant o enfadat serà un tipus o un altre.
- Hi han onomatopeyas per poder representar els sorolls.
- La cartela es la veu del narrador, s’ubica a la part superior de la vinyeta i té forma rectangular.
- A vegades pot ser que el còmic sigui mut i no hi porti cap text.
Características
- La narració és ràpida.
- Té un llenguatge col·loquial
- Normalment tenen un to humorístic.
- Gairebé tots els còmics estan en color però hi ha excepcions que no en necessiten ja que a millor ja és molt expressiu.
- Símbols: A vegades quan un personatge està enfadat en comptes d'utilitzar paraulotes representan al personatge enfadat mitjançant ganivets, bombes… A més a més quan algú es fa mal utilitzan una frase feta com per exemple “veure les estrelles”. I molts recursos i símbols més.
- L’expressivitat és molt important per saber l’ànim i temperament del personatge.
El dibuix
- Forma d’expressió gràfica.
- Consisteix en plasmar imatges sobre un espai pla a través de diferents tipus d’instruments de dibuix.
- Llenguatge universal.
Tipus:
- Dibuix artístic→ serveix per expressar idees filosòfiques, estètiques o emocions.
- Dibuix tècnic→ és un llenguatge gràfic universal tècnic normalitzat. Requereix precisió i exactitud.
- Dibuix geomètric→ és aquell que es representa mitjançant gràfiques planes.
- Dibuix mecànic→ s’utilitza per representar peces o parts de màquines, maquinàries, vehicles i tot tipus de maquinàries industrials.
- Dibuix arquitectònic→ és la concepció dels espais físics elaborats a escala de reducció per després ser representats a escala real.
La pintura
- És l’art de pintar, d’expressar-se sobre una superfície mitjançant formes i colors. I la seva pràctica consisteix en aplicar una tècnica concreta damunt una superfície determinada.
- Finalitat: Obtenir una composició amb les formes, colors, textures i el dibuix, que dóna lloc a una obra d’art d’acord amb uns principis estètics.
Artista
- Pintor, dibuixant, ceràmic i escultor.
- Neix el 25 d’Octubre de 1881 a Málaga, i mor el 8 d’Abril de 1973 amb 91 anys a Mougins.
- Moviments: Cubisme
- Obres destacables: “Guernica”, “Las señoritas de Avignon”, “Ciencia i caridad”, “Garçon à la pipe”, “Masacre en Corea”
- Premi: Lenin de la Paz (1962)
- Alumne de: José Ruiz y Blasco y Isidoro Brocos
Fotografia
- L’any 1824 va ser el primer any en el que es va realitzar el primer procediment fotogràfic per Nicéphore Niépce. Anys més tard es va aconseguir fer un procediment amb un temps d’exposició molt més curt, de només un dia (1832).
- L’any 1838 s’aconsegueix crear el primer procediment amb una etapa de revelació.
- Hippolyte Bayard aconsegueix obtenir imatges positives a sobre de paper en poc temps: 30 minuts-2 hores (1839).
- John Hershell va aconseguir fer el primer procediment negatiu/positiu que va permetre la multiplicació d’una mateixa imatge, l’any 1841. Aquest mateix any, un físic aconsegueix reduir el temps d’exposició a només uns segons.
- Durant els següents 20 anys aproximàdament diferents va haver-hi diferents experiments amb suports per les imatges, com per exemple vidre, també es va trobar una manera de projectar colors, encara que d’una manera molt inestable, algunes invencions per aconseguir el color no es van seguir desenvolupant per la seva complexitat i dificultat.
- No va ser fins principis del segle XX que els germans Lumière van aconseguir trobar un bon mètode amb ajuda d’un mosaic de micro filtres de tres colors.
- Finalment, l’any 1935, dos americans van millorar el mètode de l’Empresa Afga, qui superposava tres capes sensibles de tres colors.
Cinema
Comença el 28 de diciembre de 1805, data en la qual els germans Lumière van projectar públicament la sortida d'obrers d'una fàbrica francesa a Lyon.
- Cinema mut: Es veien els curts sobre moments quotidians, laborals o familiars. Georges Mélies, va fer realitat els somnis de les persones, mostrar-los que la fantasia podia volar a través de la llum.
- Cinema sonor: Octubre de 1927, se li afegeix so a les pel·lícules. Mentre que la incorporació del so va ser ràpida i va determinar la desaparició del relator i els músics en viu, el color va trigar més a ser adoptat pel cinema. El públic era relativament indiferent a la fotografia en color oposadament al blanc i negre. Però al millorar els processos de registre del color i disminuir els costos enfront del blanc i negre més pel·lícules rodaven en color.
- Anys 40 i 50: En acabar la guerra, en una Itàlia destrossada, apareix cinema "neorealista", un cinema testimonial sobre la realitat del moment, fet amb pocs mitjans materials però amb molta humanitat, preocupat pels problemes del carrer. S'imposen els musicals com "Cantant sota la pluja" (1952) i, superproduccions.
- Anys 60 i 70: La indústria cinematogràfica viu una època de consolidació dels grans actors i directors tant als Estats Units com a Europa. Així doncs, s'estableixen les bases del concepte de Cinema Independent. Els joves es converteixen en un públic potencial importanter és l'època del rock. És també la dècada dels grans melodrames i de la consolidació dels gèneres.
- Anys 80 i 90: Existeix ja una diferència molt marcada entre cinema comercial i cinema independent. Les grans companyies ja només inverteixen si els resultats es preveuen sucosos. Orient ofereix un nou concepte a l'animació, que trenca amb tots els motlles establerts. Europa intenta repetir aquestes fórmules a força de grans produccions però encara apostant per el vell estil i sense recórrer als estereotips desenvolupaments de les històries de Hollywood.
- El cinema actual: El cinema en l'actualitat es caràcter per un so THX i una major quantitat i qualitat d'efectes sonors i espacials. Està passant per una etapa molt important on ha recobrat la seva transcendència en la societat i cada dia hi ha un major flux d'intercanvi cultural entre els països. El Cinema avui és més obert, més realista, més il·lustratiu i té molt de realisme. A més del cinema que denuncia que Reclama coses que estan malament en el món, sense deixar la part artística en cada especialitat.
El vídeo
- El vídeo és considerat un mitjà audiovisual ja que és una tecnologia de gravació electromagnètica de la imatge visual que permet registrar tant imatges visuals, com enregistraments sonors.
- La història dels vídeos s'inicià als anys compresos entre 1965 i 1978. El vídeo va ser una innovació en el registre de les imatges visuals dels anys 60.
- Tecnologia per ajudar a evitar que les programacions es realitzaran en directe i també com una nova eine d’expressió.
- El vídeo es va convertir en una cosa molt aprofitable tant en el camp cultural, com en el de l'entreteniment o l'educació.
- A través del temps, el vídeo i la televisió s'han vist estretament relacionats.
- Després del sorgiment del vídeo van anar passant els anys i ha anat experimentant certs canvis i millores, avui en dia, han evolucionat tant que trobem moderns sistemes de muntatge i edició.
- En l'actualitat el vídeo és una eina molt important en certs sectors o aspectes.
- Es pot dir que la indústria principalment beneficiada és el cinema, ja que per mitjà del vídeo és possible veure les pel·lícules a casa i això augmenta el gust de la gent cap al setè art.
- En l'àmbit cultural s'ha vist molt beneficiat, ja que per mitjà del vídeo, en l'actualitat és possible difondre i donar a conèixer informacions molt sofisticades sobre aquest àmbit.
- El vídeo ha aconseguit crear tendència i informació des de fa molt de temps. Més que pel fet que el vídeo ha estat una gran aportació per al món cultural i artístic, també ha ajudat en el que ve sent la influència i divulgació social. Això es deu al fet que el vídeo ha estat utilitzat com un mitjà informatiu de denúncia i documentació i en aquests temps el vídeo segueix sent una eina molt important per això mateix.
- A més d'això, el vídeo també s'involucra en altres temàtiques o àrees d'expressió, com poden ser el videoart, els vídeos de política, els videoclips musicals i molts altres més.
Videojoc
- És un joc electrònic en el qual una o més persones interactuen, per mitjà d'un controlador, amb un dispositiu que mostra imatges de vídeo.
- Es poden fer servir moltes plataformes
- Per a fer un videojoc, normalment es necessiten diferents persones amb tasques especialitzades
Per a desenvolupar el videojoc es duen a terme diferents passos:
- Concepció de la idea del videojoc: s’ha de tenir en compte el gènere, què generarà diversió a l’hora de jugar-lo i com es veurà el joc (personatges, ambientació, música...)
- Disseny: s’escriurà la història del joc, el guió, l’art conceptual (aspecte general del joc), so, mecànica del joc (funcionament del joc, les normes) i el disseny de programació on descriu la manera en que el videojoc serà implementat a una màquina real (PC, consola...) mitjançant un llenguatge de programa.
- Planificació: es divideixen les tasques i rols.
- Preproducció: es crea un nivell del joc més semblant al producte final per tal de veure si el joc serà efectiu o no.
- Producció: aquí ja es duen a terme les feines de desenvolupament del joc (programació, il·lustració, interfície (forma en que es veuran els elements), animació i modelatge 3D i so.
- Proves: diferents tipus de persones proven repetides vegades el joc per corregir els erros i veure el que està bé.
- Manteniment: una vegada publicat el videojoc s’haurà d’arreglar els possibles errors.
Art digital
L'art digital és una pràctica artística basada principalment a utilitzar la tecnologia digital com a part essencial del procés creatiu d'una obra.
Podem parlar per primera vegada d'art digital al juliol de 1985.
Des de la dècada de 1970, s'han utilitzat diversos noms per descriure el procés, incloent-hi l'art de l'ordinador i l'art multimèdia. De totes maneres, l'art digital se'l pot situar sota el gran concepte d'art dels nous mitjans.
El terme "art digital" fa referència a aquell tipus d'art contemporani que utilitza mètodes de mitjans digitals i pels artistes que utilitzen les tecnologies digitals per produir art. Tant artistes digitals com tradicionals utilitzen moltes fonts d'informació i programes electrònics per crear el seu treball.
Les tècniques d'art digital són utilitzades pels mitjans de comunicació en publicitat i també per cineastes per produir efectes visuals.
Televisió
La televisió , és un dels més recents mitjans de comunicació de masses. És la transmissió d'imatges i sons per via electrònica, que permeten que un esdeveniment pugui ser vist en el més remot lloc del món al mateix temps en què es produeix.
- S’'origina en 1884 .Recerca dels dispositius per a la transmissió d'imatges en moviment. Paul Nipkow va patentar el disc mecànic,va presentar problemes en el seu funcionament eficaç.
- 1930: BBC va realitzar la primera transmissió simultània d'àudio i vídeo, una fita de gran rellevància en la història de la televisió.
- Final dels anys vint es van iniciar les primeres emissions en blanc i negre.
- La BBC, CBS i NBC dels Estats Units: primeres a realitzar emissions públiques de televisió..Totes aquestes emissions van quedar interrompudes per la II Guerra Mundial.
- 1970: televisió en color
- 1980: va aparèixer la televisió per satèl·lit
Net Art
Es el nom que rep la primera onada d'art digital, la qual tractava sobretot de treballs enfocats a l'experimentació de les diferents possibilitats que oferia Internet, un mitjà molt nou en aquell temps. Va sorgir a partir de l'establiment el 1990 de la Word Wide Web (www) i la Internet 2.0 que va possibilitar la interactivitat i l'ús públic del sistema.
Ens les pràctiques més usuals d’aquest art alguns exemples són:
- Obres tancades que apel·len al moviment de les imatges i al so i a reaccions imprevisibles dels continguts en pantalla però que no obren possibilitats d'interacció.
- Obres obertes a les quals l'usuari pot modificar l'ordre dels continguts
- Obres obertes a les quals l'usuari pot afegir dades o recursos sonors, textuals o audiovisuals per construir una obra col·lectiva.
- Hackerisme, és la intervenció artística a llocs determinats, generalment d'institucions conservadores o reaccionàries al canvi social i polític.
- Obres que desenvolupen programari específic per generar interactivitat amb i entre els usuaris.
Música
Art d'organitzar sensible i lògicament una combinació coherent de sons i silencis respectant els principis fonamentals de la melodia, l'harmonia i el ritme.
La música, com tota manifestació artística, és un producte cultural amb múltiples finalitats, entre d'altres, la d'expressar sentiments, emocions, circumstàncies, pensaments o idees.
Dança
Es una forma d’art on s’utilitza el moviment del cos humà com una manera d’expresarse, d’interacció social, purament per l’entreteniment, per moviments religiosos o artistics…
Normalment esta acompanyada per musica la cual ajuda a fer notar aquests moviments o gestos, pero, tambe pot estar purament acompanyada amb sons o sorolls previament establerts, ja que no te una duració finita
Dintre de la dança esta la coreografia, que es l’art de crear dances.
Teatre
El teatre és un art escènic que va tenir origen en antics rituals màgics, i que va anar evolucionant fins a prendre la forma i complexitat que té avui. La paraula teatre troba el seu origen en la paraula grega theatrón que significa “espai per a la contemplació”
Performance
És una mostra escènica presentada a un públic dins d'un context de belles arts, tradicionalment interdisciplinari.
El seu objectiu és generar una reacció, amb l'ajuda de la improvisació i el sentit de l'estètica, sempre lligats als problemes de la societat actual, per així aconseguir despertar la consciència del espectador.
Les representacions poden ser guionitzades o no, aleatòries o curosament orquestrades, espontànies o planificades, amb o sense la participació de l'audiència.
L'espectacle pot ser en directe o a través dels mitjans de comunicació; l'intèrpret pot estar present o absent.
Happening
El Happening és una manifestació artística en l'àmbit de la música, el teatre o les arts plàstiques col·lectiva que requereix la participació activa del públic. Aquest nom va ser posar per Allan Kaprow en 1959.
Títol: El cuirassat Potemkin
Director: Sergei Eisenstein
Cronologia: 1925
Durada: 77 minuts
Tipologia: Film
Gènere: Drama Històric/Bèl·lic
Guió: Nina Agadjànova i Serguei Eisenstein
Intèrprets: Aleksandr Antonov, Vladimir Barsky, Grigori Aleksandrov, Mikhail Gomorov, Ivan Bobrov, Aleksandr Levshin, Konstantin Feldman
Comentarios
Publicar un comentario