CÒMIC

CÒMIC

Activitat prèvia. 

Definició del mitjà: 

El còmic és una forma d'expressió artística/mitjà de comunicació que consisteix en una serie d'il·lustracions que llegides en seqüència, permeten al lector veure una història d'algun tipus.

Trets distintius:

-  Narració ràpida.

- Llenguatge majoritàriament col·loquial.

- Gairebé tots els còmics estan en color però hi ha excepcions que no en necessiten ja que a millor ja és molt expressiu.
- No hi ha paràgrafs, s'escriu en bafarades. Hi ha molts tipus diferents.
- La finalitat del còmic és entretenir al lector, encara que avui en dia la societat el pot atribuir com a un mitjà instructiu.

​
Història del còmic:
El primer còmic com a tal sorgeix a l'any 1895 als Estats Units en un diari anomenat "New York Journal". En aquest, hi apareix un personatge (The Yellow Kid) en successió d'imatges, amb textos a parets o la seva roba.
És l'any 1930 quan el còmic guanya molta importància, encara que a Espanya, va ser el 1917 quan, gràcies a la revista TBO, la guanya.

La vinyeta.  Formes i grandàries. Planificació. Composició. Perspectiva.

 La vinyeta és la unitat més bàsica i distingible d'un còmic. Són uns quadres/rectangles on es posa tota la informació: bafarades, els dibuixos, es separen les escenes...

Hi ha diferents tipus de pla, els quals poden ser exagerats i no seguir les normes proporcionals de la realitat amb la finalitat de donar més profunditat o caricaturitzar més les coses. Els més utilitzats són:

- Pla general

- Pla mig

- Pla americà/tres quarts

- Pla detall
- Primer pla

Els còmics varien molt el punt de vista, llavors solen utilitzar-se molt el picat, contrapicat a més de l'horitzontal.


Els personatges. Expressions facials i moviment del cos.
Els personatges de còmic solen ser representacions exagerades de la realitat. És per això que trobem a molts d'aquests molt divertits, intel·ligents, valents, o fins i tot, estúpids. Adopten una personalitat que traslladada a la realitat, no seria possible viure-hi en la societat en la que vivim.
Hi ha moltes maneres de crear un personatge, però molts experts recomanen dues coses:
- El personatge principal/important ha de ser molt reconeixible, és a dir, ha de portar alguna cosa, aspecte, artifacte que el faci destacar. Coses com el pentinat, un tatuatge o fins i tot una arracada podria funcionar.
- No donar gaire importància a personatges secundaris, això és més a elecció del creador, però no s'hauria de donar importància a personatges que apareixeran només en unes quantes vinyetes.

Les expressions dels personatges, al igual que la seva personalitat, solen ser molt exagerades, a la vegada d'impossibles de recrear en la vida real. Coses com que se li surtin els ulls de les òrbites a un personatge quan es sorprèn molt o que de sobte surti foc dels ulls del personatge quan està molt enfadat. 

El moviment és exactament el mateix, no es busca la perfecció proporcional ni realisme, sempre hi ha un marge, però no s'és molt estricte. S'exageren els moviments per a donar un efecte més dinàmic i amb molta més fluïdesa i que impacti al lector. A més les linies tenen un paper molt important ja que:
- Depenent de si les linies són verticals o horitzontals, donarà efecte de rigidessa o de moviment, respectivament.
- El traç de les linies és molt important, ja que ajuda a donar més o menys profunditat, a més que un traç gros donarà molta més força i dinamisme.

Textos i els símbols gràfics

S'utilitzen diferents tipus:

- Les ja anomenades bafarades. Aquestes tenen una "fletxa" anomenada delta, la qual senyala qui està dient el text a dins. Poden ocurrir diferents casos, potser, el delta senyala cap a dins, el que significa que el personatge ho pensa, però no ho diu en veu alta, o que una bafarada es superposi a sobre d'una altra, això significa que la que està a sobra, talla l'altre.

- Les onomatopeies són sorolls amb sons semblants als que en la vida real atribuïm. És un exemple una bomba, si et pregunten quin soroll fa una bomba tú diuràs "boom". I per a donar més credibilitat, les onomatopeies tenen el voltant de diferents formes per a que s'entengui millor el missatge.

- Les carteles són les bafarades on el narrador parla, solen ser rectangulars.

El muntatge. Transicions entre vinyetes. Les el·lipsis. El procés de realització

Una vegada saps  la història que vols transmetre i els personatges, serà més difícil que només dibuixar-ho. Primerament s'hauria de fer un esbòs de tot el projecte, i després resseguir bé tot el treball. Les transicions entre vinyetes segueixen un ordre. D'esquerra a dreta i d'amunt a abaix. Hi ha altres parts del món on això no és compleix. Les el·lipsis, al tractar-se d'un element de llenguatge col·loquial, solen ser utilitzades. Pel que fa el procés de realització, primer s'hauria de fer la història, després els personatges, les vinyetes, les bafarades amb els textos i per últim passar-ho tot al còmic.

Còmic africà:

Els inicis de la història del còmic al continent africà són difícils de precisar. Si bé la que és considerada la primera revista d'aquest estil, Karonga Kronikal, va aparèixer a Malawi el 1915, no és fins als anys cinquanta quan aquesta expressió artística comença a tenir més rellevància. En l'actualitat, el format còmic té, cada vegada més, nous espais per a difondre, exhibir-se i publicar-se. Si bé la presència d'autors africans al mercat occidental és limitada, els més importants han aconseguit que el camí comenci a eixamplar-se. Des de l'àmbit francòfon, la decisió de l'editorial L'Harmattan d'obrir una col·lecció per publicar a artistes del continent va suposar una important pista de llançament per a aquests treballs, els quals no tenien la visibilitat i del reconeixement necessari.

Bibliografia:
https://concepto.de/comic/

Proves per a el meu còmic:

El meu còmic final:

El meu còmic es una història d'un fantasma el qual no pot espantar a ningú. El seu somni és ser com el seu pare, un monstre temut per tothom. És per això que un "amic" del seu pare l'ajudarà a cumplir aquest desig.